Redacció I: A partir d'una fotografia

TALAIXÀ (Ariadna de Vilar)

Setmana de campaments amb el cau, aquella setmana que ets lliure, camines per muntanyes, amb la motxilla carregada a l’esquena, aquella setmana que tots els teus esforços quan estàs pujant una muntanya d’uns 1.300 metres es veuen recompensats quan arribes al cim de la muntanya i observar tot el que hi ha als teus peus, respirar l’aire fresc de la natura, sentir-te bé ja que has aconseguit allò que volies.

Una caminada que tot i fer-la al costat de gent que et fa riure, ha sigut una caminada cansada en què no has parat d’esbufegar, la satisfacció de ser allà dalt i veure que ho has aconseguit, la sensació de sentir que ho pots fer tot.

Aquesta setmana va ser una de les millor de l’any per mi i els meus companys del Cau; la setmana de campaments d’aquest any va estar molt bé, molt satisfactòria, des de Beget a Port de la Selva, amb una muntanya entre mig que ningú de nosaltres oblidarà, Talaixà, ja que varem caminar 35 Kilòmetres, 10 hores, tot en pujada amb un desnivell d’uns 1.000 metres, però el més desesperant va ser no tenir aigua. Des d’aquell dia tots els meus companys i jo valorem cada gota d’aigua de les nostres cantimplores.

Ho vam passar molt malament aquell dia, tots els Pioners i les Caravel•les ens queixàvem, volíem arribar a qualsevol lloc i estirar-nos, però tampoc podíem descansar perquè ens cauria la nit, després de suar tot el dia. En arribar a l’ermita de Sant Aniol vam anar a beure aigua a la font, per tots la millor aigua del món. Vam deixar les motxilles i ens vam posar els banyadors, tot seguit varem anar al riu i vam gaudir d’una bona remullada amb aigua ben fresca.

Ara riem molt quan recordem aquest dia, ja que van haver-hi grans moments de tensió i desesperació, però tots tenim la satisfacció d’haver fet el Talaixà, i sobretot no malgastem l’aigua i l’apreciem, vam aprendre una bona lliçó.

THUMPER (Georgina Fors)

Mirant aquesta imatge em vénen molts records d’aquest estiu.

Tot va començar quan vaig sol•licitar una plaça per anar a un camp de treball a Escòcia i vaig ser acceptada. El dia 29 de Juliol vaig agafar un avió en direcció a Edimburg amb dues companyes catalanes. Un cop allà, totes tres vàrem anar a visitar la ciutat.

Va arribar el dia d’anar cap al camp de treball. La Maria i jo anàvem al mateix lloc, però a l’Andrea l’havien destinat a un altre lloc. La Maria i jo estàvem molt nervioses perquè no sabíem on ens durien ni com seria tot plegat.

Un cop va haver arribat tothom al punt de trobada, vàrem pujar a una furgoneta i ens van dur a la casa on ens allotjaríem. Quan vam ser allà cadascú es va presentar, i tots els nervis ens van passar de cop. Els monitors eren molt simpàtics i ens ajudaven amb tot el que no enteníem.

Després de sopar ens van explicar com aniria la setmana, i ens van dir que cada dia treballaríem en una cosa diferent. Les diferents feines que vam fer van ser: arreglar tanques, plantar arbres i serrar les branques baixes dels arbres perquè la gent pogués passar.

S’ha de reconèixer que la feina va ser bastant dura i cansada, però crec que va valer la pena ja que vam aprendre moltes coses noves sobre la natura i sobre l’idioma.

El gos que surt a la imatge és en Thumper. Ell venia cada dia amb nosaltres i vigilava que ningú es perdés.

Aquesta fotografia la vaig fer el dia que vàrem anar a plantar arbres. Al fons es pot apreciar el “Ben Lawers”, una muntanya escocesa on relaxar-se i inspirar-se era la cosa més senzilla del món.

Diuen que hi ha tres coses que s’han de fer a la vida: escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill. Jo de moment ja n’he complert una.

UNA NIT D'ESTIU (Raquel Sánchez)

Explicaré una història en que les protagonistes seran les de la fotografia.

Es tracta de tres amigues i d'un estiu que van ajuntar-se al màxim, tant que es van fer inseparables. S'ajudaven en tot, es divertien constantment i s'ho explicaven absolutament tot, fins i tot el més íntim secret, perquè havien après que és molt senzill confiar en algú quan veritablement coneixes l'amistat.

Una nit d'estiu van pensar que podrien fer una promesa i que mai, passés el que passés,la trencarien...

Un dissabte, van decidir anar a sopar unes pizzes a la platja, i després de sopar van omplir d’espelmes el seu voltant i van jurar que sempre haurien de saber l'una de l'altra.

El fet sorprenent va ser que just després de pronunciar les paraules “sempre haurem de saber l'una de l'altra”, les espelmes van fer com una espurna i es van apagar, misteriosament. Van pensar en la possibilitat que el vent hagués apagat les espelmes, però una de les amigues es va adonar, que just la que estava a darrere d'una de les amigues, no s'havia apagat, i seguia parpellejant .

Això va fer que descartessin la possibilitat que el vent hagués apagat les altres, o bé que es preguntessin per què no s’havia apagat aquella també.

Fins que una de les amigues s’hi va apropar i va veure que sota l'espelma hi havia un paper mig cremat amb una paraula, “sempre”.

Després d'això van pensar què podien fer amb el paperet, i tampoc trobaven just que una de les tres se'l pogués quedar, perquè era un record per preservar sempre i totes tres el volien. Per no tenir discussions van decidir buscar un lloc, on ningú el pogués trobar i que sempre estigués allà. El lloc amagat era bonic, envoltat de flors, i secret.

Finalment un dia, van decidir anar a comprovar si efectivament el paperet encara hi era, i no hi era quan van anar, algú l'havia agafat, però després, mentre marxaven, tristes, perquè havia desaparegut, va venir un cop de vent molt fort i per davant d'elles va volar un paperet molt similar a l'altre, però es van quedar amb la intriga perquè va passar massa ràpid per davant d'elles i no el van poder agafar.

Però això va ser com un senyal simbòlic, l'amistat és lliure i no hi ha d'haver cap comprovant que garanteixi que sempre perdurarà. Tota aquella que sigui de veritat, sempre hi serà...

MARIA JOVER

M'inclino per mirar el que hi ha davant meu. No tinc moltes ganes de caure, així que  m'hi acosto a poc a poc. Sota meu veig un riu grandiós, tranquil i fosc. Comparat amb tan  verd se'm fa estrany, fins i tot sembla que no hi pertanyi, però el món és ple de sorpreses, oi? I pensant-ho millor, si tot fos com hagués que semblar, la vida no tindria aquella espurna que ens dóna les forces per continuar. Pensar en tot això dibuixa un somriure a la cara i encara m'absorto més amb els meus pensament. De cop dento algú que em sacseja l'espatlla, i jo em giro enfadada per descobrir qui és el que em treu de tota aquella tranquil·litat. És la meva amiga que cansada de cridar-me ha optat per un mètode més eficient, em diu que m'espavili i que hauriem que anar tirant, perquè l'altre gent ja ha començat la feina, però jo la ignoro i em quedo uns minuts més observant el riu en silenci. No tinc gaires ganes d'anar amb els altres i de començar un altre cop a sentir sorolls i crits, destorben. Envoltada de tota aquesta natura, només em vénen ganes de caminar, respirar natura, escoltar l'aire com acaricia la gespa amb suavitat per després arribar a la meva oïda i per descomptat mirar com corre l'aigua per aquest riu. Però no sempre es pot fer el que un vol i a part la meva amiga és massa bona importunant la gent i si no li faig cas m'acabarà dislocant l'esquena. Li dic que ja va i comencem a caminar pel camí per retrobar-nos amb els altres, com que ens em distret ells ja deuen ser una mica lluny i hauriem de caminar un xic. Comença a fer bastant fresc així que el nostre pas s'accelera per tornar, però no parem atenció en el camí per culpa de la pressa, el meu peu xoca contra una pedra i caic a terra. Perfecte! les úniques sabates que portava en aquest viatge i se m'han trencat. És que no puc ser més maldestre! Ara haurem d'anar més a poc a poc per culpa meva i per acabar-ho d'adobar comença a ploure, cosa que farà molt més difícil la nostra tornada. Per treure importància a l'assumpte la meva amiga fa broma dient que així no hauré que posar-me a arreglar reixes amb el martell com els altres, però a mi no em fa gràcia. Ara estic mullada, tinc fred i vaig coixa en culpa de la sola de la sabata. M'hagués estimat més continuar quieta allà sobre aquell pont mirant com corria l'aigua i deixar-me acariciar pel vent. Allà segur que no m'hagués passat res d'això. Però al mal temps bona cara, i aquesta frase no hagués anat mai millor que per aquest moment. Així que em col·loco la sabata de la manera que puc i agafo la mà a la meva amiga. Això em fa pensar que després de tot no sempre s'està millor sol.

FLORENCIA SAAVEDRA

És el primer cop que em sorprenia a mi mateix, fins i tot se’m va glaçar la sang davant d’aquella inesperada notícia.

Ho sabia. Sabia perfectament que tot era massa especial, massa irreal per donar transcendència.

Aquella carta cloïa una etapa de la qual jo sortia perjudicat.

“No és per tu, és que no em trobo amb mi mateixa...”

M’havia adonat d’aquells petits detalls, insignificants als meus ulls, però potser va ser això l’arrel del problema, de la meva desgràcia.

Saps en aquells moments en què et pares a pensar en el passat? En tornar enrere per arreglar tots els errors comesos? Doncs el meu propòsit era tornar-hi, però com? Era possible realitzar un viatge en el temps sense escales? Era possible arribar fins a tu? I així milions de preguntes que revoltaven pel meu cap.

Era fosca aquella tarda de gener com també ho era el meu cor. Decidit a trobar totes les respostes a les hipòtesis plantejades se’m va acudir una idea: planejar el meu viatge des del subconscient dels somnis.

Necessito concentració màxima i no distreure’m amb cap altra cosa i...

- Què faig aquí per Passeig de Gràcia? Estic a prop del treball de la Laura, potser li agradarà que li faci una sorpresa.

Vaig caminar uns metres i em vaig topar amb una imatge que no hagués desitjat veure mai. La Laura a l’entrada de la feina amb en Didac, el meu company de tenis.

Per aixó volia acompanyar-me als partits? Jo no era en absolut la principal raó perquè hi estigués. Era ell, un altre. Notava com el cor feia esforços sobrenaturals per poder bategar, quasi no em responia, i tota la culpa era seva. Sí, perquè mil cops m’havia qüestionat que jo era el culpable o el que cometia errors sense pensar.

Laura, eres tu amb la teva mirada innocent i el somriure mig dibuixat, qui em deia que m’estimava fins a límits l’infinit. Eres tu la que em demanaves un temps per enraonar la possibilitat de casar-nos. Però necessitava actuar, tot i que fos difícil. Sempre em deia a mi mateix des de petit que mai em trepitjaria ningú. Impotència sí, i una barreja d’amor odi que m’augmentava la temperatura de la sang.

Ara és el moment. Em vaig dirigir cap a la porta amb seguretat i li vaig dir:

- Hola Laura

- Ei, Jordi, que curiós que siguis per aquí?

- Sí, em vaig despertar amb la il•lusió de fer-te una sorpresa!

- Ai, quan vols sí que n’ets de maco. On anem a dinar?

- Dinar? No, amor, la sorpresa és aquí, no anem enlloc.

- Com?

- Laura, ho sé tot, no cal que t’amaguis més. Simplement vull desitjar-te molta sort amb en Didac. Espero que ell sàpiga aguantar-te quan et poses histèrica.

Vinga amor, me’n vaig a recuperar el temps perdut, “a buscar-me a mi mateix”. I la vaig deixar amb la paraula a la boca i atònita davant d’aquella turmentosa veritat.

A vegades tot i que el dolor sigui un obstacle per prendre decisions, hem d’avançar-nos als altres i no deixar mai que se’n riguin de nosaltres.

Així va ser com em vaig aixecar cap a la realitat més propera i vaig trencar amb tots els objectes què em lligaven al passat. Estava sortint un reflex de sol que convidava a sortir a l’exterior.

Vaig agafar el telèfon amb un somriure d’orella a orella i vaig dir:

- Jordi, avisa els altres i fem un cafè tots plegats, haig de donar-vos una bona notícia.

PAULA RAMÓN MENESES

Una mirada diu moltes coses, una mirada expressa el que les paraules no poden expressar, una mirada pot arribar a enamorar... Aquesta és la seva mirada,  tendra, amable, perfecta.

Vaig somniar amb ella una nit plujosa d'hivern. Estava en un port del sud de França, passejava per la platja, estava a punt de sortir el sol, i allà hi era ell, descalç, sense samarreta i amb uns texans gastats. Amb l'aigua fins als genolls, em vaig quedar observant-lo; no era un home especialment alt, ni de cos atlètic, però sí fort i robust, de cabells negres despentinats. Va notar que algú l'observava, i es va girar cap a mi. Em vaig creuar amb la mirada més pura i noble que mai havia vist. De cop va ser com si el temps s'aturés i només quedéssim aquell home i jo en una platja paradisíaca. Es va acostar cap a mi, molt lentament i jo, sense saber com reaccionar, vaig començar a posar-me vermella. No ho podia evitar, aquell home, el qual, no coneixia de res, o almenys això és el que pensava, tenia un magnetisme especial, m'atreia, era com un iman molt potent.

Quan va arribar a la meva posició, es va quedar a pocs centímetres de mi, em mirava, molt intensament, però no amb superioritat o malícia, sinó amb fragilitat i delicadesa. I va fer una cosa que mai oblidaré, va agafar-me la mà dreta, la va besar i va dipositar-hi el collaret que duia posat. Era una medalla amb una “L” grabada. Va tancar-me el puny i em va dir que mai el perdés. Tot seguit va somriure i em va mostrar la màgia que té un somriure sincer. I de sobte va desaparèixer, no hi era, tot era mentida, un producte de la meva imaginació.

Estava submergida en la tristesa no podia ser que aquell meravellós moment hagués desaparegut.

Ràpidament vaig notar que tenia una cosa a la mà dreta, era fred i dur. El cor em bategava tan fort que fins i tot pensava que explotaria. Quan vaig decidir de treure la mà de sota del coixí i la vaig obrir vaig veure que era allà, la medalla! Amb la “L” gravada! Vaig sentir una felicitat immensa en aquell moment, però no recordava haver estat al sud de França, en una platja fantàstica i meravellosa. Com podia haver passat tal cosa? Formava part del somni?

Després d'haver estat molt de temps pensant en aquell somni, vaig anar a caminar per la platja per aclarir-me les idees. I estava asseguda a la sorra, quan vaig sentir una melòdica veu a la meva esquena que em va dir:

- T'he tornat a trobar, i ara no et penso deixar escapar.