A mitjan segle XIX França veié la configuració d’un model de comèdia burgesa que a partir d’unes fórmules, no del tot especificades però fàcilment distingibles, fixava una pràctica dramatúrgica que s’extengué fet i fet a tota l’escena occidental. Em refereixo al que es va anomenar “pièce-bien-faite” o peça ben feta. Un tipus d’obra en què la progressió d’una única trama versemblant es desplegava seguint una lògica implacable però mantenint un cert enjòlit en el públic a propòsit del desenrotllament de les situacions. L’equilibri entre allò que el públic espera i el que el sorprendrà és bàsic en aquestes obres. Un excés de novetat o sorpresa allunya el públic, un conservadorisme estricte en els procediments, també. Així els equívocs, els jocs de portes que s’obren i es tanquen marquen el ritme de la peça, en un teatre en què les rèpliques i contrarèpliques són la base de la teatralitat. Els cops d’efecte no es redueixen només a les aparicions inesperades d’un o altre personatge, sinó que es produeixen igualment en els jocs de paraules. L’enginy, l’humor són un ingredient fonamental en qualsevol d’aquests textos.
Si en el primer teatre d’aquest estil els personatges encarnaven bàsicament tipus fixats (el marit, la dona i l’amant) amb el temps es tendí a aprofundir-ne la psicologia i a eixamplar la temàtica de les obres a d’altres àmbits. A partir de les dècades de 1920-1930 i, sobretot, al llarg dels anys quaranta del segle passat de la mà d’autors com Jean Anouilh (1910-1987) aquest tipus de teatre guanyà entitat i configurà una línia específica de teatre de bulevard seriós que es distingia del que s’anomenà el teatre digestiu pel fet de proposar a l’auditori una reflexió sobre els mecanismes de les relacions de parella o de les relacions socials. En alguns dramaturgs els diàlegs començaren a prendre gruix. En general, es produí una diversificació de propostes en el que s’anomenava teatre de bulevard, des de les que seguien properes a l’evolució de la comèdia de vodevil més frívola i desacomplexada, fins les més ambicioses que tendien a desdibuixar els límits del teatre de bulevard a força d’experimentar-hi.
El tractament de la història de triangle, tan característic del gènere, es féu més subtil.
Si en el primer teatre d’aquest estil els personatges encarnaven bàsicament tipus fixats (el marit, la dona i l’amant) amb el temps es tendí a aprofundir-ne la psicologia i a eixamplar la temàtica de les obres a d’altres àmbits. A partir de les dècades de 1920-1930 i, sobretot, al llarg dels anys quaranta del segle passat de la mà d’autors com Jean Anouilh (1910-1987) aquest tipus de teatre guanyà entitat i configurà una línia específica de teatre de bulevard seriós que es distingia del que s’anomenà el teatre digestiu pel fet de proposar a l’auditori una reflexió sobre els mecanismes de les relacions de parella o de les relacions socials. En alguns dramaturgs els diàlegs començaren a prendre gruix. En general, es produí una diversificació de propostes en el que s’anomenava teatre de bulevard, des de les que seguien properes a l’evolució de la comèdia de vodevil més frívola i desacomplexada, fins les més ambicioses que tendien a desdibuixar els límits del teatre de bulevard a força d’experimentar-hi.
El tractament de la història de triangle, tan característic del gènere, es féu més subtil.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada