MÀRIUS TORRES, "Antologia poètica"

Enllaços d'interès:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/marius-torres
http://www.escriptors.cat/autors/torresm/pagina.php?id_sec=2904
Biblioteca virtual Màrius Torres
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/torres/mtorres.html

Maria Àngels Anglada, "Quadern d'Aram"

Adreces d'interès:

El món de Maria Àngels Anglada
Quadern d'Angada
Maria Àngels Anglada, dins Escriptors
Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari
UOC (Maria Àngels Anglada)

Aspectes importants

• Els cicles narratius d’ Anglada.
• La relació amb El violí d’Auschwitz.
• El perspectivisme: veus múltiples, diversitat de materials compositius.
• El paratext i la intertextualitat.
• Entre el testimoniatge històric i el relat iniciàtic.
• El genocidi i l’èxode, la supervivència, la identitat, la memòria i l’oblit, la pèrdua d’innocència i el paradís, maduració com a temes.
• Vahé, figura in absentia: la necessitat de bellesa i la poesia.
• Els leitmotiv simbòlics: roses, mar, terra porpra.
• La prosa lírica.

Activitats:

1.-Busca a Internet informació sobre el poble kurd: quin és el seu origen ètnic; quins països tenen avui dia dins de les seves fronteres, població turca; quina és l’actitud actual de la classe política turca envers els kurds?

2.-De l’illa grega de Simi -d’on són originaris els bussos grecs amb els quals treballa Aram- Anglada destaca especialment el monestir de Panormitis. Busca’n informació.

3.-Anglada defineix la penosa marxa des de Van fins a Ecmiadzin com a “via dolorosa”. Quin sentit creus que té aquesta expressió?

4.-En el capítol VI, en el passatge en què es narra el viatge d’Aram a Simi per assistir al casament de la germana gran de Iorgos, es narra una curiosa tradició grega. Quina és aquesta tradició? Esbrina si té algun paral.lelisme a Catalunya.

5.-El títol de la novel.la és la tercera opció de l’autora, ja que abans havia pensat en els ítols “d’Agama Stellio” i “Terra Porpra”. Quins passatges de la novel.la podrien justificar cadascun d'aquests títols?

6.-En aquesta novel.la els diversos capítols no són narrats sempre pel mateix personatge. Especifica qui és el narrador de cada capítol (hi ha capítols en què hi ha més d’un narrador; en queden excloses les paraules de l’autora entre parèntesis)

7.-Fes una llista dels apel.latius aplicats als turcs i als kurds al llarg de la novel.la. Per què són tots tan negatius?

8.-En la novel.la es diu que Vahé, quan estava empresonat, demanà al seu amic, el professor grec Odisseas, un mica de fruita i la seva “Ilíada”. Segons aquesta informació i els objectes que els policies turcs van requisar a ell i als quatre companys abans d’assassinar-los, quin estatus social, econòmic i religiós podem deduir que tenien aquests cinc presoners?

9.-La mort de Vahé és narrada en dos moments de la novel.la: en la visita que fan Odisseas i Ianek a Marik i Aram i en el relat del taxista turc Hassan. Compara ambdues versions i digues quines són les semblances i les diferències. Quina et sembla més emotiva? Per què?

10.-Segons una ressenya publicada al “País” es diu que aquesta és una obra sense sorpreses que parla d’amistats, noces i notícies dels morts. Posa un exemple, extret de la novel.la, de cadascun d’aquests tres elements.

11.-A “Quadern d’Aram” apareix un turc que podríem titllar de bo o, almenys de compassiu amb una de les víctimes del genocidi. Qui és i quina és la víctima a la qual intenta fer menys dur el seu captiveri? A canvi de què ho fa? Quines conseqüències té, per a ell, aquesta actuació?

12.-Pel que fa a la narració dels fets, creus que segueix en tot moment un ordre cronològic o no? Justifica la teva resposta amb algun exemple.

L'exposició oral: criteris d'avaluació.

Avaluació de l’exposició oral


A. ORGANITZACIÓ DE L’EXPOSICIÓ

- Les idees s’exposen ordenadament.

- Hi ha una introducció (anticipa, motiva), un desenvolupament ordenat i una conclusió (sintetitza i tanca l’exposició).

- Capacitat de síntesi: s’han seleccionat els aspectes més rellevants.

- Expressa rigor.


B. ADEQUACIÓ AL CONTEXT COMUNICATIU I QUALITAT DEL CONTINGUT

- Demostra domini del tema (nivell de desenvolupament, rigor i objectivitat).

- Pel que fa al contingut: es presenten les idees amb profunditat, detalls i exemples.

- Grau de formalitat.

- Claredat i precisió.

- Defineix paraules o conceptes que poden ser nous per l’audiència.


C. CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

- El lèxic utilitzat és adient a la situació i és el propi de la matèria.

- Aspectes de morfosintaxi: concordances, estructura de les frases, oracions completes...

- Pronunciació: vocalisme, sonorització, enllaços...


D. EFICÀCIA COMUNICATIVA

- Pel que fa al propòsit comunicatiu: presenta la informació de forma convincent (explicar, persuadir, justificar... ).

- El discurs és àgil, fluid, amb ritme, fa les pauses adequades.

- Manté l’atenció de l’audiència: expressió facial i llenguatge corporal.

- Volum, to i modulació de la veu.

- Ús de recursos no verbals: mirada, gest, postura, contacte visual...

- Recursos retòrics: exemplificacions, represes...

- Utilitza suports visuals: presentacions en power point, pissarra, esquemes, mapes

conceptuals...

- Aquests suports presenten el contingut ben organitzat, amb títols clars, paràgrafs precisos, idees concises, imatges de qualitat...

Enllaç teòric de suport

Visions i cants, Joan Maragall

Elements que heu de tenir en compte basant-vos en aquest enllaç:

Maragall com a escriptor modernista.

Estructura de Visions & Cants.

Passat i eternitat a les “Visions”.

L’ús maragallià del passat historicollegendari.

La funció del paisatge.

Ibsen i Calyle en el pensament de Maragall.

La influència de Nietzsche.

El pas de l’any a “Intermezzo”.

Nacionalisme i vitalisme als “Cants”.

La complexitat del sentiment religiós.

A partir d'una cançó

Andrea Munrabà Ojea 
Cançó: I digueu, La pegatina

Va sonar el despertador, el vaig parar d’un cop, va caure a terra i es va trencar a bocins, no tenia gens de ganes d’aixecar-me, no sé per què tenia la sensació que seria un dia fastigós, d’aquells en que et preguntes per què t’has aixecat del llit, i jo ja l’havia començat perfectament, trencant l’únic despertador que tenia. Finalment vaig decidir aixecar-me, em vaig dutxar, vestir, esmorzar, posar menjar a la gata, rentar-me les dents i cap a agafar el bus. En resum, el mateix de cada dia. A la feina també era igual, sempre les mateixes coses, la mateixa gent antipàtica i cremada. Sense adonar-me’n m’estava tornant com ells, aquella rutina m’estava matant. Vaig entrar a la oficina i vaig veure una cara desconeguda, vaig escoltar que era una nova adquisició a l’empresa, però encara no es sabia en quin departament la posarien. Vaig començar a fer la meva feina, fins que de sobte van trucar a la porta del meu despatx, em vaig sorprendre, vaig dir endavant i van entrar el cap amb la nova noia. Em va explicar que seria la meva companya i que li ensenyés tot el que fes falta. Vam començar a parlar, i entre tot el que em va explicar, em va dir que es deia Laia. M’alegrava de tenir una nova companya tan agradable com ella. Al principi del dia quan no tenia gens de ganes ni d’aixecar-me del llit no m’hagués imaginat mai que acabaria el dia amb ganes de tornar a la feina. Els dies anaven passant, ja no se’m feien tan pesats, treballant junts les hores passaven volant. La Laia i jo ens havíem fet molt amics i fins i tot ens veiem després de la feina per anar a pendre un cafè o una cervesa. Va anar passant el temps i un d’aquests dies de xerrades interminables, li vaig explicar com n’era d’avorrida la meva vida abans de conèixer-la, ella va somriure i em va donar un consell que havia seguit sempre: seguir els teus somnis, fer tot el possible per aconseguir-los, i viure el dia a dia com tu vulguis, “Carpe diem”. Des d’aquell dia, cada matí que m’aixecava malament repetia les frases que m’havia ensenyat: Els somnis no escapen de no ser més que una il•lusió, que tot allò que fem, que tot allò que som, és la vida que et dóna raons. I digueu, i digueu el que vulgueu, que la vida són dos dies i que a mi no me’ls traureu, que potser jo semblo estrany, que potser sóc un malalt, però m’he acostumat a viure com si hagués de morir demà!

GEORGINA FORS

Plorant les hores- Sergio Dalma

He fet una cançó per recordar-te

Des de aquí on estic escrivint, puc veure la cançó que vaig escriure quan el meu novio em va deixar. Es allà, sobre el prestatge, i no he gosat mai obrir-la.

Jo estava sortint amb un noi que es deia Marc. Em cuidava com si fos una reina, em feia riure quan l’única cosa que volia fer era plorar, em mimava i em va ensenyar a estimar i a confiar com mai ho havia fet amb ningú més.

El dia del meu aniversari em va fer un regal molt especial; em va regalar un viatge a París durant quatre dies. No m’ho podia creure, tot era massa fantàstic.   

El viatge va anar molt bé, vam passejar pels enormes jardins de Versalles, vam pujar a la Torre Eiffel i també vam visitar una petita part del museu del Louvre, ja que és molt gran i es necessiten diversos dies per visitar-lo tot sencer.

Un dissabte a la nit estàvem anant cap al far verd, i li vaig demanar el mòbil per trucar a la meva mare. Hi  tenia una foto de fons en que hi sortia amb una noia, li vaig preguntar  qui era, i em va respondre que només era una amiga de classe. No hi vaig donar massa importància  i vaig continuar caminant com si res.

La meva vida semblava un conte de fades, fins que tot es va acabar.

Al cap d’unes setmanes em va deixar. Em va dir que ja no m’estimava com al principi i que seria molt millor estar separats i només ser amics.

El món se’m va caure a sobre, jo sí que l’estimava i volia estar amb ell. En aquell moment el meu cos es va paralitzar, no m’ho podia creure!

Vaig demanar-li d’arreglar les coses i de parlar-ho amb tranquil·litat, però em va dir que ja m’ho havia dit tot i es va esfumar pel carreró de darrere de la plaça.

Mil llàgrimes van ofegar el meu rostre aquella nit.

Ell havia significat massa per a mi. Havíem estat massa temps junts perquè tot s’acabés d’un dia per l’altre sense cap explicació. Així que vaig fer una cançó per recordar-lo, però no la vaig cantar mai per oblidar-lo.

PAULA RAMÓN

Els teus somnis t'estan esperant, vés no dubtis més, abraça'ls- Els teus somnis (Sopa de Cabra)

La tieta Paquita estava molt malalta, pobreta, li havien diagnosticat un càncer no feia gaire mesos i ens van dir que era pràcticament incurable ja que tenia el tumor massa estès com perque pogués curar-se. Tot i això ella no perdia mai la força ni l'esperança que el dia següent, en aixecar-se del llit, se sentiria millor, però per desgràcia no va ser així. Encara que ella sempre havia sigut molt forta, es debilitava ràpidament, però la seva ment ho veia tot amb molta claredat. Sempre em demanava que veiéssim juntes la pel.lícula Love Story. Li encantava. Una tarda, ja cap al vespre, va començar a trobar-se malament, i vam haver de portar-la a la clínica. Ens van dir que li quedaven dues setmanes de vida. Aquella temible i odiosa malaltia estava afectant tot el seu sistema.

Mentre ella estava a l'habitació de l'hospital escoltant la ràdio van posar aquella cançó dels Sopa de Cabra que deia: “Els teus somnis t'estan esperant, vés no dubtis més, abraça'ls” . Va ser com si de cop veiés la llum. La tieta ens va demanar que la portéssim als llocs més macos de tot Espanya, volia tornar a veure la seva terra natal, els boscos i les planes de Castella la Manxa, la bellesa de les terres catalanes, les costes gallegues, tastar els vins de La Rioja i Logroño i anar de tapes pel País Basc. Tot això en dues setmanes! Vam gastar tots els estalvis de la família, però ho vam fer per ella, per la nostra estimada tieta: la que ens havia cuidat de petits, a mi i els meus germans i cosins, la que ens explicava històries estranyes, la germana preferida de la iaia. Eren moltes coses juntes, moltes sensacions, molts records...

Crec que mai l'havia vist tan entusiasmada ni tan contenta, però quan vam arribar a Cadis, la seva ciutat, va sentir com el cor se li encongia i començava a deixar de bategar. Eren dos quarts de sis de la tarda i estàvem tots asseguts al passeig marítim quan ens vam adonar que la tieta havia tancat els ulls ja feia estona i encara no els havia obert.

Eren les set i quaranta de la tarda, la tieta ja no era entre nosaltres, però el millor de tot va ser que cap de nosaltres vàrem plorar desconsoladament. Tots havíem assumit el que passaria i, a més, portàvem dues setmanes que anàvem amunt i avall divertint-nos i passant-ho bé en família; no podíem demanar res més.

El que més admiro de la tieta Paquita era la seva vitalitat i valentia per enfrontar-se a les coses, va ser una persona que sempre va lluitar pels seus somnis i pot estar orgullosa, perquè els va aconseguir.

EL MODERNISME

JOAN MARAGALL